Falda Modernista o Mi Sagrada Familia

 Queridas Primas: per fi he acabat la faldilla modernista!!! És com la del dibuix....
Posseïda d'una exitació desmesurada (però casta) he surtit al carrer : no fa fru-fru (que és el soroll que fan les faldilles de les ladis en les novel.les) perquè no és de tafetá.És de pana i fa més aviat flop-flop quan camino i els 8 godets (les parts triangulars que composen la faldilla) xoquen entre sí i contra les meves cames. Flop-flop és menys elegant que fru-fru, però jo em sento elegant, de fet, el soroll és el de menys a la ciutat, ningú nota la diferència, però el problema més gran és que al ser de cintura tan alta la meva panxeta se sent empresonada....A pesar de que el teixit és pana elàstica....(direu: quin teixit més poc modernista! però la pana existeix des de molt abans del modernisme, l'únic és que no devia de ser elàstica...però jo ja m'he perdonat aquesta incoherència històrica i espero que las queridas primas també me la perdonin...).
Sabeu que el meu cos és claustrofòbic.De sempre.Doncs la meva panxeta no consenteix que l'empresonin, la faldilla m'ha produït indigestió i gasos (coses molt poc modernistes malauradament... ) i no em puc ni imaginar la tortura que devia ser dur corsé. Començo a pensar que la claustrofòbia del meu cos es deu a que ja vaig viure en una altra època la tortura del corsé, així que ara tinc un cos antimodernista i antirococó...ja us podeu imaginar la depressió profunda en la que he caigut, després de tants mesos i lusionada amb la faldilla....Així que concluïnt, haure d'acceptar que m'agrada el rococó i el modernisme com a concepte, com la mel i la poesia.SNIF MONUMENTAL.